L'Empordà

Pedra sobre pedra: retrat d´una comarca impossible de resumir.

Un racó al nord-est de Catalunya on la llum, el vent i cinc mil anys d'història s'entrellacen amb naturalitat, formant un mosaic de paisatges, pobles i records que només pren sentit en recórrer-lo.

El perfil de Pals des del camí de Sant Feliu de Boada: arquitectura medieval integrada en el paisatge.

Algú em va dir una vegada: «Hauries d'explicar què és l'Empordà». I tenia raó. Si no has viscut aquí, o no has passat prou temps, hi ha coses que potser desconeixes i que val la pena explicar. Però quan m'hi vaig posar, un pes enorme em va caure a sobre: ​​com explicar tot el que és l'Empordà en una sola entrada de blog? Impossible. Pas m'hi veig. Al final, un matí, em vaig treure la mandra i els dubtes i vaig començar per fer una llista dels seus trets més característics. I va sortir una llista molt llarga. Mare meva. Vinga, ho intentarem.

En la primera cosa que vaig pensar va ser la llum. La llum d'aquesta terra que el Mediterrani, els vents i les serres que l'envolten barregen fins a compondre una paleta única. Pel viatger que arriba per primer cop, és la iniciació, el primer cop amb l'Empordà. «És la llum del Mediterrani», diràs. Sí, és clar, però no del tot. Hi ha una part d'això, sí, però és la barreja, la simbiosi entre elements diferents allò que li dóna aquest caràcter diferencial. Una llum que només entens quan creues els seus camps o passeges pels carrers empedrats. Una llum que els pintors –i Dalí el primer– van convertir en obsessió.

L'Empordà és com els coets de focs artificials, pugen al cel gairebé invisibles, però quan esclaten descobreixes tot allò que porten a dins: una multitud de colors, formes, so i foc.

I aquesta explosió té dos temps, dues ànimes que conviuen i es cerquen. L'Alt Empordà, més ventós, mineral i abrupte, amb una llum tallant i una energia gairebé tel·lúrica. I el Baix Empordà, més suau, agrícola i mediterrani, ondulat entre vinyes, masies i pobles medievals. Aspre i delicat, salvatge i amable: aquesta dualitat és una de les claus del seu caràcterr.

Els vents que forgen el caràcter

I els vents. Els vents que forgen el caràcter de la comarca i de la gent. No parlem només de la Tramuntana, la reina del nord, vent de canvi que neteja, purifica i és en bona part responsable d'aquella llum única que dèiem. Parlem també del Llevant, el vent húmit del mar que, quan bufa amb força, recorda els humans el poder del Mediterrani. O del Garbí, molt més amable, procedent del suroest, que infla les veles les tardes d'estiu. Una altra vegada la barreja: els vents forts i poderosos donen pas a brises que temperen la terra i els homes.

El clima és amable, amb molt de sol, un sol de vida que entra a l'estiu i l'hivern directament a les cases sense demanar permís. Desvergonyit, ens omple d'energia i alegria i captiva els forasters.

Un paisatge que no es deixa resumir

Serres, masissos, boscos, penya-segats i cales adormides, platges immenses i camps treballats amb esforç, els aiguamolls com a refugi i lloc de trobada, els rius que arriben orgullosos al seu destí, l'alzina surera, l'olivera i la vinya com a fonts de riquesa, però també com a quadres delicats d'aquest museu natural que és l'Empordà. No hi ha res més artístic que els troncs de les oliveres velles. Els anys van pastant la fusta, també les podes, i al cap de dècades emergeixen com a escultures.

El paisatge va mudant pas a pas, racó rere racó, com una successió de diapositives. En pocs minuts pots passar del bosc mediterrani a la arena d'una petita cala, de les dunes a peu de platja a camps pintats de colors segons l'època de l'any: el groc de la colza a la primavera, el daurat de l'ordi o els tons blaus de l'alfals quan arriba la calor.

De la suavitat i la calidesa dels marges i camins flanquejats per murs de pedra seca —amb la silueta d'un poble medieval dibuixada sota la llum dorada del vespre, Pals, Peratallada— a la duresa de les formes recarregades i impossibles de les plantes i pedres del Cap de Creus. Aquí, de les roques més exposades al nord, mirant de cara a la Tramuntana, se n'alça orgullosa una petita herba que no sol passar d'un pam. És la sesel·li farrenyi, planta estrictament endèmica d'aquest punt i que és l'espècie més amenaçada de Catalunya. De moment resisteix, orgullosa i salvatge, lluitant contra el vent i els turistes.

No hi ha cap paisatge característic de l´Empordà. Potser podem definir un paisatge comú de la Toscana o associar l'espígol al paisatge de la Provença. Però aquí no, un munt de trets diferents i contraposats a vegades fan que aquesta comarca tan singular t'atrapi irremissiblement.

Arquitectura medieval conservada amb naturalitat: pedra, llum i vegetació en equilibri. Peratallada.

Pedra sobre pedra: cinc mil anys d'història

La mà de l'home des de la prehistòria també ha forjat aquesta terra i ha deixat un patrimoni únic que s'ha construït pedra sobre pedra. Perquè potser la pedra és el que explica millor la riquesa cultural i arquitectònica que tenim. Des de les construccions megalítiques que ens transporten al neolític final i el calcolític —entre el 3500 i el 1800 aC. aproximadament— fins a les masies rehabilitades que avui conviuen amb el segle XXI. Les restes megalítiques les trobes creuant el territori de sud a nord, de nord a sud, de les Gavarres a l'Albera: dòlmens, menhirs, cistes. Fa cinc mil cinc-cents anys que l'home va reconèixer aquesta terra com un lloc idoni per viure.

Els indigets van ser els següents a deixar empremta. Aquest poble iber, un dels més importants de Catalunya, va deixar el seu llegat principalment a la magnífica ciutat fortificada d'Ullastret, l'assentament iber més gran de Catalunya i capital de la tribu entre els segles VI i II aC. Potser són la part més misteriosa i oblidada de la història empordanesa i convindria revisar-ho.

Els grecs van arribar a l'Empordà al segle VI aC, fundant la colònia d'Empúries com a punt comercial clau. Empúries i el port de Rodes a Roses van ser els puntals de la cultura i el comerç: els indigets van copiar les tècniques de ceràmica gregues i van crear un estil propi, decorant-les amb pintura blanca. També van elaborar joies, van treballar el ferro, van teixir llana i lli i van encunyar monedes amb la llegenda Untikesken: «dels indigets».

Però un gran esdeveniment de la història va colpejar de front el destí d'aquests pobles. Aníbal va creuar els Pirineus, els romans van demanar permís per desembarcar a Empúries, i així, el 218 a.C., va arribar el general Cneo Publio Corneli Escipió. Grans noms de la Història van passar per l'Empordà i en van canviar el curs. El que va quedar és immens: la llengua –el català va néixer del llatí vulgar que parlaven soldats i colons–, el dret, l'urbanisme, les calçades, la tríada mediterrània del vi, l'oli i el blat. I Empúries: la ciutat romana construïda al costat de la ciutat grega, un conjunt patrimonial de visita obligada.

Després va arribar l'Edat Mitjana, i amb ella el romànic. Pedra sobre pedra, una altra vegada. Sant Pere de Rodes, consagrat el 1022, és una peça única al món: utilitza un sistema de dobles columnes superposades amb capitells d'influència califal i coríntia gairebé inexistent a altres llocs d'Europa. Santa Maria de Vilabertran, Castelló d'Empúries -la Catedral de l'Empordà-, el castell de Montgrí construït per Jaume II i deixat inacabat, donant-li aquest aspecte de fortalesa buida que domina el paisatge. I els pobles medievals: Pals, Peratallada, Monells, amb les trames intactes, les torres de l'homenatge, els fossats excavats a la roca i les places porxades.

La pedra seca és molt més que una tècnica constructiva. És l'ànima del paisatge de l'Empordà, declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO al 2018.

Quilòmetres de murs aixecats sense argamassa, sense ciment, sense res que no sigui l'encaix precís de les peces i la força de la gravetat. Els pagesos netejaven els camps de pedres per poder cultivar i en lloc de rebutjar-les les apilaven per crear marges, terrasses, barraques on aixoplugar-se de la pluja i la Tramuntana. Avui, els buits entre les pedres són la llar d'insectes, rèptils i petites plantes. Els murs són permeables, deixen passar lentament l'aigua, eviten l'erosió. Són una arquitectura humil i anònima que demostra una perfecta integració entre l'home i la natura.

Les masies: el cor rural de l'Empordà

Les masies de l'Empordà no són només edificis: són una manera d'entendre el territori i la vida. Escampades entre camps de blat, oliveres i turons suaus, aquestes construccions de pedra han modelat el paisatge durant segles. Són memòria, feina, família i identitat. Són sobretot un diàleg constant entre l'ésser humà i la terra.

Un tret cultural singular explica perquè moltes masies van créixer en lloc de dividir-se: el sistema de l'hereu o la pubilla, l'hereu únic que rebia la casa i les terres per mantenir la força econòmica de la família. Cada ampliació és, en certa manera, una capa de memòria. El portal adovellat, les petites finestres amb llindes de pedra, els festejadors interiors, els rellotges de sol: tot parla d'una manera de viure pausada, funcional i connectada amb els ritmes naturals. Avui, moltes masies es rehabiliten respectant l'estructura original, però amb interiors contemporanis, convertint-se en refugis culturals i emocionals per als que busquen un estil de vida més lent i coherent.

I si els masos expliquen la història, els tallers que avui s'hi amaguen expliquen el present. L'Empordà ha esdevingut un refugi discret per a creadors contemporanis: ceramistes, dissenyadors, arquitectes, fotògrafs, músics. Un territori que inspira i que permet treballar amb calma, lluny del soroll, convertint-se en un laboratori creatiu on tradició i innovació conviuen sense estridències.

Un carrer de Cadaqués on la història, la llum i la vida quotidiana segueixen sent cultura viva.

Cultura viva: de Dalí als artesans

L´Empordà és un territori on la cultura no s´exhibeix: es respira. El Teatre-Museu Dalí de Figueres —l'objecte surrealista més gran del món— i la casa taller de Portlligat són la punta més visible d'un iceberg enorme. Hi ha museus de primera línia: el Thyssen de Sant Feliu de Guíxols, la col·lecció de Can Mario a Palafrugell, el Museu de la Mediterrània a Torroella. Hi ha galeries d'art contemporani a Cadaqués -refugi històric d'artistes d'avantguarda- i centres culturals independents repartits per tota la comarca: galeries a un palau, l'Alzueta Gallery a Casavells o l'espai Enllaç Art in Progress a Serra de Daró, un poble que no arriba a 250 habitants.

I hi ha artesans: ceramistes de la Bisbal —capital catalana de la ceràmica—, treballadors del suro a Palafrugell, ebenistes que treballen l'olivera, el castanyer i l'alzina surera. Vidre, fang, pedra, teles… A l'Empordà l'equació és simple: si hi ha un material, hi ha un artesà.

I els festivals. El Festival de Peralada, amb òpera i dansa a un castell envoltat de jardins. Cap Roig, concerts d'estiu sobre un jardí botànic davant del mar. La Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell: una de les nits més emblemàtiques de la Costa Brava, amb havaneres, rom cremat i un ambient que forma part de la memòria col·lectiva catalana. O la Dansa de la Mort de Verges, una tradició medieval única a Europa representada cada Dijous Sant. Fascinant i colpidora.

La taula i la terra

La gastronomia empordanesa és una de les més antigues i definides de la Mediterrània. Josep Pla la descrivia com una cuina «honesta, saborosa i sense artificis». El seu tret més característic és el mar i muntanya: pollastre amb escamarlans, mandonguilles amb sípia, peix amb bolets. Una fusió que reflecteix un territori on pescadors i pagesos han compartit mercats, ritmes i necessitats durant segles.

Les anxoves de l'Escala, els arrossars de Pals, l'oli de la varietat argudell, la gamba de Palamós, els eriçons de mar, el pa amb tomàquet fet amb calma. I el vi: la D.O. Empordà neix entre vinyes que miren la Mediterrània i reben la Tramuntana, un vent que afavoreix la salut del raïm i dóna caràcter als vins. El lledoner (garnatxa) i el Samsó (carinyena) com a varietats emblemàtiques. Petits cellers familiars, projectes biodinàmics i recuperació de varietats antigues.

La cuina empordanesa també ha estat motor d'innovació: des de la tradició fins a l'avantguarda que va néixer a El Bulli, un dels laboratoris gastronòmics més influents del món.

Vida al aire lliure: essència mediterrània

La vida cap a fora

A l’Empordà, la vida no es viu només dins de casa: es viu també a fora.. A les places, als mercats, als patis, a les terrasses, als camins que uneixen pobles. És una manera de viure que ve de lluny, arrelada al clima, al paisatge i la cultura mediterrània. L'exterior no és pas un complement: és una extensió natural de la llar i de la vida social.

Els mercats de Palafrugell, La Bisbal, Torroella, Palamós o Sant Feliu són molt més que llocs on comprar. Són espais de trobada, de conversa, de ritme lent. Aquí es barregen pagesos, pescadors, artesans, veïns i visitants. El mercat és un ritual setmanal que manté viva la relació amb el producte local i la comunitat.

Tothom vol tenir a casa una terrassa, un pati o un jardí. I no és casualitat. La casa mediterrània sempre busca obrir-se cap a fora. És una arquitectura que necessita respirar, que necessita llum i que vol relacionar-se amb el paisatge. Una finestra aquí no és només una obertura: és una manera de connectar amb el món.

I tot això –la llum, la pedra, la cultura, la vida a l'exterior– és fràgil. La pressió turística, el canvi climàtic, la pèrdua d'oficis i la transformació del territori són reptes reals. Preservar els aiguamolls, els murs de pedra seca, les masies, els camins de ronda i els espais naturals no és només una qüestió ecològica: és una manera de protegir la identitat. L'Empordà és un patrimoni viu, i la seva continuïtat depèn de l'equilibri entre gaudir-ne i tenir-ne cura.

I tot i així, fins i tot després de tot això, em deixo coses. Em deixo els modernismes discrets d'algunes viles costaneres, les coves prehistòriques amagades entre alzines, els pobles que conserven el seu call medieval, les albes d'hivern a cales amagades, la boira d'octubre sobre els arrossars de Pals, el silenci del Cap de Creus quan la Tramuntana amaina. O les Illes Medes, un darrer esforç del massís del Montgrí per no desaparèixer a les aigües del Mediterrani. Em deixo els camins de ronda que serpentegen entre penya-segats —no per oblit, sinó perquè mereixerien un capítol sencer— i les petites zones verges que resisteixen, gairebé miraculosament, la pressió del temps i dels homes.

Però si m'hagués de quedar amb una imatge, seria aquesta: un mur de pedra seca al capvespre, sense argamassa, sense ciment, aixecat amb les mans d'algú que ja no hi és, un mur que porta dempeus cinc-cents anys i que seguirà aquí quan nosaltres també hàgim passat. Pedra sobre pedra. Així es va construir aquesta terra.

Un camí del Montgrí on la pedra seca acompanya el pas del temps.

Pedra, molsa i silenci: la petjada humil i persistent del paisatge mediterrani.